Seguidamente se incluye un buen artículo de un compañero sobre la situación actual y la gran movilización campesina que sigue sin hacer distingos por clase social, pese a existir diferencias irreconciliables. Al final se incluye traducción castellana.
Voro Torrijos. Levante-emv.es
Un fantasma recorre Europa, amb els seus tractors. I ho fa per tornar a dir per enèsima vegada que s’ha acabat el bròquil a causa de les intolerables condicions en què s’han de guanyar les garrofes. Una situació que els està abocant, a foc lent, a l’empobriment o a la desaparició. Estem parlant de les mitjanes i de les xicotetes explotacions agràries (la majoria familiars i tradicionals), el 40% de les quals s’han perdut en els darrers 15 anys.
Sense commiseració, el camperolat ha anat sent abandonat per Ceres i Demèter, deesses de l’agricultura, en favor del neoliberalisme de les multinacionals alimentàries (Cargill, Nestlé, Danone, BlackRock, B. Energy –presidida per Bill Gates…), així com de les grans empreses agropecuàries i dels grans terratinents, amb conseqüències letals per al món rural, per a la seguretat i la sobirania alimentàries i per a les butxaques del personal.
I la Unió Europea hi ha tingut molt a veure. Cal dir, però, que en la seua primera Política Agrària Comuna –PAC (1962), als inicis de la Comunitat Econòmica Europea-1957)–, per tal d’incrementar la productivitat després de la desfeta de la II Guerra Mundial, tractà de millorar el nivell de vida del camperolat, d’estabilitzar els mercats i d’assegurar el subministrament. El gran capital no tingué més remei que apaivagar la lluita de classes amb engrunes dins del marc de l’esbombat benestar social.
En entrar en vigor el tsunami neoliberal del tractat de Maastricht (1993) –privatitzacions, retallades, precarietat…– se substituïren els ajuts directes agropecuaris per la possessió d’hectàrees de cultiu o de caps de bestiar. I farà possible que grans terratinents o empresaris que sense treballar la terra ni pasturar-la (‘agricultors de sofà’, més de 650.000 –que redupliquen els d’aixada) s’emporten a l’estat espanyol la grossa del pressupost de la PAC. I per art d’encanteri, el 20% de les grans empreses se n’arriben a embutxacar el 80%. Entre les afortunades: la família de la duquessa d’Alba (la major fortuna d’Andalusia) o la de M. Domecq (muller d’un exministre d’agricultura del PP), constructores o fabricants de pinsos, bodegues Protos o Freixenet, empreses com Mercadona, Don Simón o Telefònica i, fins i tot, l’església catòlica. Una enganyifa injusta i inacceptable.
Són molts els factors que provoquen la penosa situació de les xicotetes i mitjanes explotacions agropecuàries, però caldria denunciar-ne, si més no, un altre parell de transcendentals: la producció a pèrdues a què els obliguen les grans cadenes de comercialització i de distribució alimentàries –una autèntica màfia parasitària oligopòlica–, així com la competència deslleial de productes provinents del Marroc, Egipte, Turquia o Sud-àfrica –sense els controls laborals, ni fitosanitaris exigits a la UE. Ja n’hi ha prou!
Fet i fet, malgrat l’heterogeneïtat ideològica de les protestes agrícoles i ramaderes, els factors citats més amunt són motius suficients per a denunciar sense pal·liatius la imposició d’un neoliberalisme alimentari que va contra els interessos de la majoria de la població i, alhora, reivindicar uns ingressos dignes per a la xicoteta i mitjana agricultura, familiar, de proximitat, respectuosa amb el medi ambient i la salut, la recuperació de les hortes periurbanes –polítiques urgents per mitigar el canvi climàtic–, potenciar el cooperativisme… i exigir a la classe política la declaració de la producció alimentària com un bé comú.
Un fantasma recorre Europa, con sus tractores. Y lo hace para volver a decir por enésima vez que se ha acabado el brócoli debido a las intolerables condiciones en que se deben ganar las algarrobas. Una situación que les está vertiendo, a fuego lento, al empobrecimiento o a la desaparición. Estamos hablando de las medianas y de las chicueleñas explotaciones agrarias (la mayoría familiares y tradicionales), el 40% de las cuales se han perdido en los últimos 15 años.
Sin conmiseración, el campesinado ha ido siendo abandonado por Ceres y Deméter, decenas de la agricultura, en favor del neoliberalismo de las multinacionales alimentarias (Cargill, Nestlé, Danone, BlackRock, B. Energy –presidida por Bill Gates…), así como de las grandes empresas agropecuarias y de los grandes terratenientes, con consecuencias letales para el mundo rural, para la seguridad y la soberanía alimentarias y para los bolsillos del personal.
Y la Unión Europea ha tenido mucho que ver. Hay que decir, sin embargo, que en su primera Política Agraria Común –PAC (1962), en los inicios de la Comunidad Económica Europea-1957)–, con el fin de incrementar la productividad tras la desfachatez de la II Guerra Mundial, trató de mejorar el nivel de vida del campesinado, de estabilizar los mercados y de asegurar el suministro. El gran capital no tuvo más remedio que apaciguar la lucha de clases con gargantas dentro del marco del abombado bienestar social.
Al entrar en vigor el tsunami neoliberal del tratado de Maastricht (1993) –privatizaciones, recortes, precariedad…– se sustituyeron las ayudas directas agropecuarias por la posesión de hectáreas de cultivo o de cabezas de ganado. Y hará posible que grandes terratenientes o empresarios que sin trabajar la tierra ni pastorla (‘agricultores de sofá’, más de 650.000 –que reduplican los de azada) se lleven al estado español la grandeza del presupuesto de la PAC. Y por arte de encanto, el 20% de las grandes empresas se llegan a embolsar el 80%. Entre las afortunadas: la familia de la duquesa de Alba (la mayor fortuna de Andalucía) o la de M. Domecq (esposa de un exministro de agricultura del PP), constructoras o fabricantes de piensos, bodegas Protos o Freixenet, empresas como Mercadona, Don Simón o Telefónica e, incluso, la iglesia católica. Una engañifa injusta e inaceptable.
Son muchos los factores que provocan la penosa situación de las chicuelinas y medianas explotaciones agropecuarias, pero habría que denunciar, cuando menos, otro par de trascendentales: la producción a pérdidas a las que les obligan las grandes cadenas de comercialización y de distribución alimentarias –una auténtica mafia parasitaria oligopólica–, así como la competencia desleal de productos provenientes de Marruecos, Egipto, Turquía o Sudáfrica –sin los controles laborales, ni fitosanitarios exigidos a la UE. ¡Ya basta!
Hecho y hecho, a pesar de la heterogeneidad ideológica de las protestas agrícolas y ganaderas, los factores citados más arriba son motivos suficientes para denunciar sin paliativos la imposición de un neoliberalismo alimentario que va contra los intereses de la mayoría de la población y, al mismo tiempo, reivindicar unos ingresos dignos para la chiquita y mediana agricultura, familiar, de proximidad, respetuosa con el medio ambiente y la salud, la recuperación de las huertas periurbanas –políticas urgentes para mitigar el cambio climático–, potenciar el cooperativismo… y exigir a la clase política la declaración de la producción alimentaria como un bien común.
