Voro Torrijos. Levante-emv.com
Vaja per davant que no deu ser saludable combregar amb dirigents messiànics de cap pelatge, com Chávez o Maduro, ni fer-los sants de cap devoció; però tampoc considerar-los uns dimonis amb cua, banyes i trident. Són el producte d’una societat efervescent –víctima de l’estrangulament econòmic imposat pels EUA. I és ben cert que governants que es miren el melic i enlluernen les masses de manera fanàtica, n’hi ha ací, allà i més enllà. Pocs se’n salven, de la temptació, si fem un repàs dels manaires mundials.
Però, millor anem al moll de l’os. És inadmissible la diferent vara de mesurar que apliquen els dirigents ianquis i els seus mitjans, les tertúlies domesticades i les dretes-esquerretes polítiques en relació a la República Bolivariana. Com si els anara la vida! Posen en el seu enverinat punt de mira els defectes d’un Estat que hauria de poder exercir la seua sobirania –com qualsevol altre–, tot i les seues abjectes vel·leïtats repressives i corruptes.
Des de tots els cantons possibles, els guardians de l’imperi del dòlar engalten i disparen amb l’arma mediàtica ben carregada i, quan els cal i poden, amb foc real i forces d’ocupació –com voldrien fer a Veneçuela dues dècades ençà. De pas, desenfoquen altres conflictes molt més punyents, com el de Gaza, tot donant cobertura a governs assassins com el d’Israel, despòtics com el d’Argentina o a les dictadures petroleres de l’Orient Mitjà. Fins ací, res d’extraordinari porta el diari!
És sabut i acreditat que el neoliberalisme tria distints bocs expiatoris sobre els quals abocar les ires dels seus manipulats i exaltats adeptes. Ja ho van fer amb Saddam Husein i les falses armes de destrucció massiva o amb Gadafi –aquell que li va regalar un cavall blanc al seu amic Aznar. I ara apunten sense treva a una de les seues dianes preferides, N. Maduro –un aprenent de dolent comparat amb el genocida Netanyahu. Però, quina casualitat, tres països amb petroli a dojo, víctimes de la maledicció dels recursos naturals: un botí cobdiciat per als EUA!
Tard o d’hora sabrem si a Veneçuela hi ha hagut irregularitats en el darrer procés electoral. El Centre Carter considera que s’hi han incomplert els estàndards democràtics. Organitzacions observadores d’un centenar de països posen la mà al foc en defensa de la versió oficial i del sistema electrònic de votació emprat, homologat als EUA. Trump i els seus sequaços també hi van projectar l’ombra del dubte fa uns anys. Uns tenen la fama i altres carden la llana i es creuen lliures de pecat per tirar totes les pedres.
Però, per què aquesta dèria virulenta envers el govern veneçolà? Per què es mira obsessivament la palla de l’ull de l’enemic i no la biga pròpia o la dels adeptes? Per què aquesta persecució malaltissa dels Demòcrates i dels Republicans ianquis? Ambdós comparteixen el dogma patriòtic de declarar amenaça nacional a qualsevol que esvalote el que consideren el seu pati del darrere; que no siga submís als interessos de la seua classe dirigent. Es proclamen defensors de la democràcia i dels drets humans, però alhora donen suport a dictadures sanguinolentes per tot el planeta. Una criminal doble moral impossible d’empassar!
Venezuela en el punto de mira
Vaya por delante que no debe ser saludable comulgar con dirigentes mesiánicos de ningún pelaje, como Chávez o Maduro, ni hacerles santos de ninguna devoción; pero tampoco considerarlos unos demonios con cola, cuernos y tridente. Son el producto de una sociedad efervescente –víctima del estrangulamiento económico impuesto por los EE. UU. Y es bien cierto que gobernantes que se miran el ombligo y deslumbran a las masas de manera fanática, las hay acá, allá y más allá. Pocos se salvan, de la tentación, si hacemos un repaso de los manjares mundiales.
Pero, mejor vamos a la sustancia del hueso. Es inadmisible la diferente vara de medir que aplican los dirigentes yanquis y sus medios, las tertulias domesticadas y las derechas-izquierdas políticas en relación a la República Bolivariana. ¡Como si les fuera la vida! Ponen en su envenenado punto de mira los defectos de un Estado que debería poder ejercer su soberanía –como cualquier otro–, y pese a sus abyectas veleidades represivas y corruptas.
Desde todos los cantones posibles, los guardianes del imperio del dólar engatillan y disparan con el arma mediática bien cargada y, cuando les hace falta y pueden, con fuego real y fuerzas de ocupación –como querían hacer en Venezuela hace dos décadas. De paso, desenfocan otros conflictos mucho más punzantes, como el de Gaza, dando cobertura a gobiernos asesinos como el de Israel, despóticos como el de Argentina o a las dictaduras petroleras del Oriente Medio. ¡Hasta aquí, nada extraordinario lleva el diario!
Es sabido y acreditado que el neoliberalismo elige distintos bobos expiatorios sobre los que verter las iras de sus manipulados y exaltados adeptos. Ya lo hicieron con Saddam Husein y las falsas armas de destrucción masiva o con Gadafi –aquel que le regaló un caballo blanco a su amigo Aznar. Y ahora apuntan sin tregua a una de sus dianas preferidas, N. Maduro –un aprendiz de malo comparado con el genocida Netanyahu. Pero, ¡qué casualidad, tres países con mucho petróleo, víctimas de la maldición de los recursos naturales: un botín cobarde para los EE. UU.!
Tarde o templado sabremos si en Venezuela ha habido irregularidades en el último proceso electoral. El Centro Carter considera que se han incumplido los estándares democráticos. Organizaciones observadoras de un centenar de países ponen la mano en el fuego en defensa de la versión oficial y del sistema electrónico de votación empleado, homologado en EEUU. Trump y sus secuaces también proyectaron la sombra de la duda hace unos años. Unos tienen la fama y otros cardan la lana y se cruzan libres de pecado para tirar todas las piedras.
Pero, ¿por qué esta ofensiva virulenta hacia el gobierno venezolano? ¿Por qué se mira obsesivamente la paja en el ojo del enemigo y no la viga propia o la de los adeptos? ¿Por qué esta persecución enfermiza de los Demócratas y de los Republicanos yanquis? Ambos comparten el dogma patriótico de declarar amenaza nacional a cualquiera que desmonte lo que consideran su patio trasero; que no sea sumiso a los intereses de su clase dirigente. Se proclaman defensores de la democracia y de los derechos humanos, pero al mismo tiempo apoyan dictaduras sanguinarias por todo el planeta. ¡Una criminal doble moral imposible de asumir!
